Avui

Publicado en febrero 12, 2014 con Sin Comentarios

Avuí, estimada, no puc dormir.

Tinc el llit a menys de dos metres de distància, i, així i tot, no puc dormir.

És cert que no em manca la son, pero no puc…

Si et soc sincer, no vull dormir.

Ja saps que sóc un poc artista, i sempre han dit, que els artistes fem coses extranyes… Doncs bé, t’he de dir que tot el que m’està pasant aquesta nit és solament culpa teua. Estàs ahí, tan dolça, tan delicadament estesa, deixada caure sobre un bolic de llençols,que sembla que es converteixen en seda en estar en contacte amb la teua pell, que em desfà pensar que puc tancar els ulls i deixar-ho perdre tot.

Si alguna cosa s’anomena inspiració, n’estic més que segur que es molt paregut a aquest instant.

Fa vora deu minuts que m’he alçat del teu costat, m’he fet un café, i simplement, desde la cadira del teu dormitori, t’observe.

(Crec que fa vora deu minuts, també, que no parpallege.)

Et mire els llavis. La resta de carmí que encara queda a ells em torna a qualsevol dels nostres besos. Inclus em torna a un segon abans de cadascun d’ells, quan aquell remor que la ciencia mai m’ha sabut explicar s’apodera del meu estòmac.

Ara mire les teues mans dibuixades de plata, es com si la lluna estigues al cel amb la única funció d’iluminar-les. Sembla que la claretat la desprens tu, i no ella… n’estic segur que, des d’allà dalt, estarà més que gelosa de tu. No se si ets conscient, (i, d’alguna manera, em diverteix no saber-ho…) però, de vegades, juraría que estàs desperta, i sense cap necessitat d’obrir els ulls, em somrius tendrament. Aleshores, et torne el somriure fins que es perd en qualsevol estel, i amb aquest, comencé a crear.

Aleshores agafe un full nu, ni molt gran ni massa xicotet, de paper basic, i un llapis. Serà suficient. Després l’alce i et tape parcialment amb ell. En eixos moments espere que el full desapareixca i em deixe veure’t de nou, però sols consegueixc imaginar-te estampada sobre ell, com un obra mestra.

Ets al mateix temps musa, model, art i sobretot màgia. En aquest moment de la nit en el que ignores tot el que m’està passant pel cap, mentre descanses sense deixar de tenir la tendressa del més bell quadre renaixentista; els meus pensaments es disparen com si de gotes d’un pinzell abstracte es tractara.

Tot seguit, me’n adone que no sé per on començar-te… he fet dels somnis realitats, i de les realitats somnis. He viscut nits de més de vint-i-quatre hores en les que m’has ofuscat d’art sense saber-ho; i ara no puc parlar sense que d’entre els meus llavis brolle poesía, ni pensar en imatges sense que estiguen plenes de pinzellades soltes de colors molt vius que mai havia vist abans… No puc tocar-te sense pensar que estic esculpint-te.

I de sobte, et mous delicadament, i em trenques tot aquest paradís improvisat que he fet del nostre dormitori amb un somriure i molt poques, pero dolces paraules: “Vinga, vine ací”

Una vegada més, m’has vençut. Meravellat, tremole, perque m’has escollit. El paper continua en blanc nit rere nit, no m’atrevixc ni tan sols a intentar dibuixar-te. Ets tan perfecta, que et tinc por.

Un sospir i l’ultim glop de café son els encarregats de tornar-me a dur al llit, al teu costat, i abraçat a tu, respirar novament al teu ritme. Segons després, m’aborrone perque el teu alé es troba per sorpresa amb la punta del meu nas, i no puc evitar somriure. El temps es para en aquest moment, i, aleshores, i, sense jo saber-ho, naix la meua millor obra d’art: nosaltres.

Comentarios para Avui estan ahora cerrados.